Desglaç

Quan aquest llibre va ser escrit, el 2015, a l’altre costat de la paret de gel s’intuïen els moviments d’algunes ombres, però es preferia no fer-los cas, confiant en la resistència del mur i les prestacions de l’estat sòlid de l’aigua. Quin motiu podia tenir el nostre món per voler acabar-se? Per què hauria de retrocedir, la història, si havia arribat fins aquí? Com podria desfer-se una paret tan consistent, feta del sediment dels segles?

En aquest context material el llibre pretenia anar a buscar les causes d’una sèrie d’efectes que estaven pendents de produir-se, tenia, així, més forma d’amenaça que de profecia o de senyal d’alarma. Aspirava a ser una venjança anticipada, funcionant en la direcció contrària a la línia temporal, no per tallar el pas a la història ni per preveure-la, sinó per participar-hi amb coneixement de causa. La manera de viatjar a contracorrent que tenia el llibre consistia a detectar en tota dinàmica una imatge congelada i repetir en veu baixa davant de cada fotograma: això no té perquè continuar sent sempre així. En aquell moment, el baf calent de la veu de l’autor davant de la paret només deixava una lleugera marca d’humitat sobre la superfície glaçada, una marca que ràpidament es dissipava per la fredor mateixa de l’ambient i la capacitat d’absorció del material, però això no significava un problema ni cap refutació. L’autor mai no hauria estat tan incaut de creure que era la seva paraula càlida, la que podria modificar l’estat del mur, ni pretenia distingir figures a través de la paret i donar-los forma. No sabia qui eren ni quines intencions tenien les ombres de l’altra banda, ni en quin moment començarien a produir una radiació suficient per modificar la temperatura de l’habitació, i per això va dirigir la investigació cap al present. La intenció última no era provocar la ruptura del gel ni advertir d’un perill imminent, sinó donar la benvinguda al visitant inesperat que venia del fred. Moltes vegades la filosofia és només un exercici de cortesia amb la realitat. Ni un epíleg posterior quan tot ja ha passat, com volia Hegel, ni una transformació d’aquesta, com volia Marx, sinó més aviat un reconeixement d’allò que hi ha, com predicava Kant. Si alguna cosa ensenya la disciplina és que la realitat mereix un respecte, el respecte que el segle vint i els seus filòsofs no li van retre, i d’aquí el punt de crueltat amb què s’hi està tornant, destruint un per un els que volien prescindir d’ella, ara amb l’escarni, ara amb l’oprobi, ara amb una crua indiferència.

Sis anys després, el panorama és molt diferent i el llibre ja no necessita justificació ni defensa. Les esquerdes obertes en el gel van estenent-se dia a dia. Es trenca com un pètal de caramel sota els peus dels gegants de fang i els engoleix, i mentre van caient cossos al mar, de sota de la capa de glaç emergeixen a la llum espècies d’homes que donàvem per difuntes i que ara es veu que només estaven hivernant, esperant el desglaç. És una transformació material, una variació en els estadis naturals de l’aigua, allò sòlid es torna líquid i allò líquid es va congelant, enmig de grans emissions de vapors i gasos tòxics. Regeix, ara mateix, un principi d’inconsistència general, la comèdia ha atrapat la tragèdia i d’aquí que el panorama intel·lectual d’avui en dia sembli una barreja de Disneyland i Pompeia.

El lector, que participa de la història en primera persona, sent com determinades parts del seu ser s’enfonsen i d’altres afloren, alliberades del sostre de glaç que les mantenia immerses. Té por de desmembrar-se. No li queda clar si està caient o està sortint de l’aigua, si es trobava damunt o a sota del trencadís de gel i si la fractura de la història representa per a ell un final o un començament renovat. Encara més: no sap què hauria de desitjar, no sap si hauria de voler formar part dels enfonsats o dels salvats. Així de profund és el dubte que l’angoixa. Però no cal que s’espanti, ni que intenti lluitar contra les seves contradiccions, li passa el mateix que a l’època: cau a trossos i se li descongelen òrgans dorments, d’aquí que tingui sensacions antagòniques i pensaments enfrontats. S’ofega i respira alhora, perquè està fet de pedaços diferents, d’estrats de sentit i de textures materials incommensurables que muten i canvien. L’home és una composició de circumstàncies i el primer que ha d’entendre és que la història no té costats, i per tant no és possible situar-se en el cantó bo, perquè no n’hi ha. L’únic que hi ha són els diversos estats materials de l’aigua, i els seus processos de trànsit on els homes queden atrapats, suren, s’evaporen o són negats.

Pel seu mateix caràcter retroactiu, el llibre presenta alguna utilitat, com si s’hagués escrit després. Al lector que veu com se li desfan les resistències que el sostenien dret i alhora sent l’alliberament de forces latents, el llibre li pot fer entendre quines parts d’ell eren verdaderes i quines falses, i per què va aprendre a saber i a sentir de la manera que ho va fer i no d’una altra. Li pot servir també per decidir quina porció de si mateix vol mantenir en superfície i quina vol deixar que desaparegui al fons dels oceans glaçats, sense remordiment. Sigui com sigui, ha de partir. La seguretat dels gels permanents s’ha fos i cal que es precipiti a una navegació entre els icebergs i les restes de les grans glaceres, parcialment desfetes però encara capaces d’enfonsar qualsevol que s’interposi en la seva trajectòria errant. Les plaques tectòniques de la història s’estan tornant a moure (ho havien deixat de fer mai?) i, si el navegant no vol caure del bloc de gel desprès sobre el qual va, és el moment de mantenir la sang molt freda, a la temperatura gèlida de l’aigua, però circulant, corrent de nou alegre per la vena sense voler saber què és el que li espera. Potser el llibre l’ajudarà.

Abel Cutillas, març de 2021